Avui compartiré una d’aquelles experiències més increïbles que he viscut, que va ser el voluntariat a la India en dos centres de la Fundació de Mare Teresa de Calcuta. És una de les experiències que et canvien la vida, i t’ajuden a valorar encara més la importància del que tens (del que no és material i del que sí ho és però resulta bàsic per viure: menjar, aigua, un lloc per dormir).

Aquest text el vaig escriure poc desprès de tornar:

Parlaré de la primera vegada que vaig creuar les portes de Daya Dan, el centre on acollien nens amb discapacitats i malformacions, la majoria d’elles força greus. La veritat és que hem va impressionar bastant, diria que per un moment se’m va aturar el món. Sobretot desprès de veure aquells nens que estaven en estat vegetatiu, que l’únic que podien fer era moure els ulls i el cap, i que havien viscut com les seves respectives famílies els havien abandonat.
El primer dia hem va costar suportat aquests pensaments i veure com algun d’ells de tant en tant, plorava desconsoladament. A més a primera vista resultava difícil consolar-los: amb sembla que no parla, crec que no entén el que dic, i si per casualitat m’entengués el meu anglès és nefast!

Però desprès, afortunadament, aquesta sensació va anar canviant, poc a poc hem vaig anar acostumant i cada vegada m’agradava més i més estar amb ells, perquè anava coneixent millor alguns dels nens i sabia què els hi agradava i què no els hi feia tanta gràcia. I també perquè hem vaig adonar que jo no podia canviar aquella realitat, no podia agafar una vareta màgica i borrar totes aquelles deficiències i malalties. En canvi si que podia fer alguna cosa per ajudar-los, per fer que es sentissin bé, encara que només fossin petits instants. A vegades no era fàcil fer-los riure, però recordo una nena que és diu Pushpa que sempre tenia pessigolles al coll, i que m’encantava.

Encara que la gran majoria no podien parlar, amb la seva mirada i expressions de la cara comunicaven allò més essencial que calia saber, simples expressions de benestar, malestar, alegria, tristesa, felicitat, preocupació, reflexió… Amb sembla increïble, si m’ho haguessin dit abans possiblement m’hauria semblat una mica absurt; entendre a algú sense paraules? Doncs sí és possible.

M’agradaria remarcar que vaig trobar molt admirable la funció que realitzen les monges de la fundació Mother Teresa’s House, no només ajuden als sectors més desafavorits de la població, sinó que els hi dediquen la vida, cada dia de la seva vida estan allà per ajudar-los, per intentar que la seva vida sigui millor, i jo hem pregunto pot haver-hi una feina més admirable que ajudar a les persones que més ho necessiten? I ajudar-les en el que és més important en aquesta vida què és ser feliç? Jo crec que no.

Durant l’estança a Calcuta però vaig conèixer moltes més persones que hem van marcar. Ara el que m’agradaria és explicar sensacions que hem van passar pel cap desprès d’aquesta aventura. I és que desprès de tornar del viatge, molt sovint me’n recordava d’aquelles persones que havia conegut. Que serà de la seva vida? Estaran bé? Hem preocupa el fet de saber que algunes de les persones que vaig conèixer, les més pobres, si es posen malaltes no es podran pagar un hospital, i simplement moriran al mig del carrer.
Espero almenys que visquin en aquesta vida feliços, perquè molts d’ells m’han demostrat ser unes grans persones, i perquè a Calcuta m’han fet sentir com a casa meva.

Però realment de què m’ha servit l’estada a la India?

L’estada a la India ha marcat un abans i un desprès a la meva vida. M’ha ensenyat a valorar molt més allò que tinc, sobretot a les persones més importants a la meva vida, que sé que algun dia marxaran, i que en un futur no m’agradaria haver-me d’arrepentir per no haver-les valorat i tractat de la manera que es mereixien. En la importància d’estar al costat de les persones que ens importen en els moments difícils, i a vèncer algunes de les pors que tenia abans d’iniciar aquest viatge, reconec que segurament si m’hagués pensat al 100% totes les dificultats amb les que m’imaginava que hem podia trobar, potser no hi hagués anat, perquè com he dit, hem feia por el que hem podia trobar i com podia reaccionar jo. En aquest aspecte he de dir, que m’han ajudat dia a dia les 12 persones amb les quals he compartit aquest viatge, amb les quals he viscut experiències i sensacions que mai a la nostra vida ens hauríem imaginat que viuríem, parlo d’experiències positives, però també de negatives. Crec que sense la nostra unió res hauria estat possible, o si més no, hauria estat totalment diferent. Per últim, vull recalcar la meva amistat amb la Irene, sense la qual no m’hauria sentit tant segura, i la que representa per mi una de les millors persones que conec a la vida.

Marta

Setembre de 2011

També recordo que al tornar coses molt qüotidianes se’m feien extranyes, com per exemple: estirar la cadena del lavabo, perquè mirava l’aigua i sabia que era potable i que l’estava llençant, en canvi a la India milers de persones no tenien ni aigua potable per beure, i cada dia bebien una aigua que a vegades era d’un color marronos. La segona cosa que em va txocar va ser anar poc desprès a un bufet lliure i veure tot el que es menjava i tot el que es llençava… Doncs aquets dos països són com dos móns diferents.

Em quedo amb aquesta imatge que per mi reflecteix la meva idea del què és la India, són un nens que vaig conèixer als slums de Calcuta, on viuen en cases prefabricades les persones amb menys recursos, sense tenir res, ni menjar, ni un lloc decent per dormir, aquests nens trasmeten una felicitat increible. Per ells l’objectiu de cada dia és sobreviure, trobar alguna cosa per menjar i jugar com qualsevol nen de qualsevol lloc del món. No és just evidentment que cap persona visqui en aquestes condicions, ja que tampoc tenen accés a la sanitat i per qualsevol malaltia saben que poden morir al carrer sense ser atesos. Tot i així ens donen un exemple increible del valor que li donen a la vida i la manera de viure-la aprofitant els instants bons que poden trobar dins de tanta misèria.

slam-4

 

 

DSC_0126

 

“La risa es como los limpiaparabrisas. Nos permite avanzar, aunque no detenga la lluvia”.

– Gerard Jugnot –

En aquesta direcció hi ha més fotos de la India que he fet (i d’altres llocs): http://www.flickr.com/photos/93152739@N08/

Anuncis